Cartell Mitgeres_2020_baixa

_ FRONTERA

III EDICIÓ DE LA MOSTRA DE FOTOGRAFIA DOCUMENTAL. VALLS

Si en la segona edició les dones van ser l’eix central de la mostra, en aquesta s’ha escollit la idea de “FRONTERA” com a eix vertebrador. Així, en el conjunt de fotografies es poden veure múltiples fronteres: la frontera del barri, l’econòmica, la invisible o aquella real com un mur, la frontera psicològica, la dels límits de la ment, la mediambiental i natural o la frontera de casa teva.

Així doncs, 3 al 10 d’octubre més de 20 instal·lacions fotogràfiques de gran format romandran exposades a la vista de tothom. A les mitgeres que es van utilitzar en l’edició de l’any 2019 se n’hi afegiran de noves, i és que la degradació arquitectònica que pateix el centre històric permet, de moment, no haver de treure fotografies anteriors.

ARTISTES PARTICIPANTS | MITGERES 2020

Josep Vecino. Fotògraf documental i fotoperiodista. Publica en mitjans nacionals i internacionals, així com agències (Getty, AFP,Anadolu Agency, etc). També desenvolupa el seu treball com a fotògraf especialitzat en catàstrofes soci-ambientals i migracions treballant amb ONG ́s i Comissions d’Observació de DDHH. És co-fundador l’agència The Reporters i els mitjans digitals La Tecla-Ri Corredores Migratorios. Actualment viu a l’Equador.

www.josepvecino.com

 

Ja són 4 anys en què milions de persones transiten pel corredor del sud dels països Andins, i que s’allarga fins a Xile, l’Argentina o l’Uruguai. Surten des de Veneçuela. Fugen, forçades a migrar. A peu recorrent milers de quilòmetres han passat a ser part d’un paisatge invisibilitzat. Són Caminants, així es reconeixen, un terme del no lloc. D’un èxode que no ha estat frenat per les polítiques migratòries, els milions de dòlars que estats i organitzacions utilitzen per a contenir el seu trànsit. Els passos insegurs o lucrats que els converteix en il·legals i exposen les seves vides en cada encreuament de frontera.

(Barcelona1976) Formada com a fotògrafa a la EFFPC (UPC,Terrassa), el 1998 viatja a Rochester, NY, amb una beca per ampliar els seus estudis de fotoperiodisme. Des de 1999 treballa com a fotògrafa freelance, combinant la fotografia d’encàrrec amb treballs personals. La sèrie “Estupendes” va ser seleccionada a Descubrimientos PHE2010, i ha estat exhibida en galeries (Galeria Hartmann, Galeria Zero, Galeria Valid Foto) i centres d’exposicions (CCCB, Sala Kursala, Casa Golferichs).

Estupendas (2009) Ariadna Arnés 

Sovint l’ètica de la imatge es planteja entre els límits dels valors socials, posant en dubte el dret de la fotografia a apoderar-se d’allò que és marginal.

Existeix, però, un altre nivell d’exclusió, on l’aspecte grotesc no està definit pel defecte, sinó per l’excés.

Aquesta exageració es mostra a Estupendas, dones que competeixen en una cursa cap a la bellesa més mordaç; es mostren en esdeveniments socials i casaments, entre abrics de pell, collarets de perles i pintallavis Chanel Shangai Rouge nº78. 

El seu univers particular d’exageració sorprèn a qui, des de l’altre costat de la frontera d’aquest luxe esperpèntic, intueix un xoc gairebé ridícul entre una força que vol manifestar-se i una forma que no és capaç de contenir-la.

 

Beth Magre Loren és llicenciada en Comunicació Audiovisual per la UAB, completant la seva formació a l’IEFC. Comença la seva trajectòria com a fotoperiodista al grup Hermes (El Puntavui, l’Esportiu,..) on treballarà 10 anys. També ha col·laborat amb altres mitjans, com Vilaweb. Actualment forma part de l’equip d’”Ets el que menges” i combina la comunicació amb d’altres projectes fotogràfics.

http://bethmagre.com/

 

En els darrers temps estem vivint canvis que modifiquen l’escenari de les migracions internacionals. Les xarxes migratòries s’han ampliat i les procedències s’han diversificat. Això fa que la immigració s’hagi convertit en una realitat cada cop més diversa. Tanmateix, el món global, s’ha fronteritzat.

 

Graduada en Fotografia i creació contemporània a l’Idep Barcelona i actualment impartint docència al primer curs. 

 

En els projectes que realitza les reflexions giren al voltant de les pràctiques de control ocult del poder qüestionant-les des de la fotografia i la investigació artística, accedint a aquestes estructures i escenaris de poder per crear projectes com els que han estat premiats en diverses convocatòries.

Fuerzas y cuerpos tracta sobre la invisibilitat de la Guàrdia Civil a Catalunya. La Guàrdia Civil és un cos policial que a Catalunya sabem que existeix però mai veiem, la gent no sap ni que estan a Catalunya. Tampoc sabem quina és la seva funció. Per això parlo de la invisibilitat com a control, quan aquests cossos de seguretat són invisibles és quan són operatius, són invisibles per tenir el control. Després de molts permisos aconsegueixo accedir a les casernes de la Guàrdia Civil a Catalunya.

 

Aquest és un sistema de seguretat aplicat al voltant del món. En tots els llocs s’utilitza la invisibilitat com a sistema de control i operativitat. Fotografio els espais en què operen i treballen, els seus vehicles, els arxius, els camps de tir, les eines, els despatxos, fent així visible els espais de control als que els ciutadans no tenen accés.

 

Fotògraf format a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (1997 i el 2001) Entre el 2002 i el 2009 treballa a l’agència fotogràfica de moda l’Estrop Produccions, cobrint de manera regular les principals passarel·les de moda del circuit internacional. (Nova York, Londres, Milà i París). 

Entre 2009 i 2017 obre un estudi a Valls i desenvolupa treballs de fotografia, vídeo i disseny. El 2017 l’estudi es mou a una nova ubicació, i amplia el camp de treball cap al sector de creació digital i web.

www.carlescubos.cat

Aquests són dos retrats d’homenatge a dues persones que viuen atrapades en una frontera invisible, delimitada per la marginalitat i la supervivència. Una frontera a la que costa molt saltar-li la tanca.

 

Els protagonistes són dues persones properes que, com diu una famosa pel·lícula dels anys 90 “Van escollir, no escollir la vida”. On són les raons? “Qui necessita raons quan tens heroïna” 

Les parets on s’exposen els dos retrats van ser l’antic santuari de la cultura “Anti-tot” de la ciutat, el bar Enxaneta; avui, un altre edifici amb la vida contra les cordes.

 

Aquestes fotografies s’han realitzat en motiu de la mostra #Mitgeres20. No formen part de cap treball previ, però és possible que sigui el punt de partida a un treball posterior. En elles hi vull mostrar l’empatia que sento per a persones com l’Edu i el Petit.

Verònica Moragas és fotògrafa freelance. Graduada en Fotografia al Centre de la Imatge i Tecnologia Multimèdia de la UPC (2000-2004) i en Direcció Cinematogràfica al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (2008-2011), també ha cursat un cicle formatiu de grau superior d’Imatge a l’Escola de Mitjans Audiovisuals (2004-2006). 

 

El seu treball personal gira entorn de la societat de consum, l’ecologia, la natura i el patrimoni.

Peça realitzada per a l’exposició col·lectiva de la Secció d’Art del Centre d’Estudis Riudomencs Arnau de Palomar sobre la temàtica de La Renúncia. Any 2019.

 

Aquesta fotografia va ser presa en uns camps agrícoles a prop d’un centre de gestió de residus comarcal situat a uns quilòmetres del meu poble. Tot i les mesures de seguretat del centre, molts plàstics i residus acaben envaint el territori que l’envolta.

 

El títol La Renúncia, em permet plantejar una doble pregunta, un dilema. Hem renunciat a la natura o en canvi hem de renunciar al plàstic i elements?

 

Ha sigut exposada:

  • 2019 Convent de les Arts d’Alcover. Dins el cicle Parlem Contemporani? s12. (26-12-19)
  • 2019 CERAP. Riudoms (6-09-2019/30-09-19).

Comença com a fotoperiodista el 1984 com a free-lancei col·laborant als setmanaris “El Món“ i “El Temps”, publicant a“El Pais“, “La Vanguardia“, “El Periodico“, “Diari de Barcelona“, “Avui“, “Eguin“, “L‘Expresso“, “Paris-match“ i “Interviu“. També treballa paral·lelament per editorials.L’any 1986 entra a col·laborar de forma fixa en als diaris; “Diari de Barcelona“ i “El Periódico de Catalunya”, on porta 34 anys treballant com a redactor gràfic. La seva passió per el jazz l’ha mantingut durant més de 20 anys en contacte amb el món jazzístic i ha publicat a varis mitjans especialitzats, com en el llibre “1969-2009 Festival Internacional Jazz Barcelona”

Protesta a Gràcia contra la clausura del Banc Expropiat. Fronteres econòmiques; l’okupació o el dret a un habitatge digne per tothom.

“Urquinaona ho tornarem a fer” ha acabat sent un crit de guerra, del procés independentista català. La gent durant molt de temps ha anat trencant amb fronteres mentals,que sovint no ens deixen veure més enllà d’allò establert.

Fotògraf, artista polifacètic, activista cultural i arquitecte de formació. Ha realitzat diversos projectes, exposicions fotogràfiques i instal·lacions que reflexionen sobre el territori i el paisatge, darrerament centrades en la transformació que suposa la interacció humana en aquests. Retratista d’aquestes alteracions i dels paisatges resultants. Observador incansable de tot allò que passa en aquests espais mentre són terra de ningú.

Dues imatges que formen part d’un projecte de llarg recorregut que explora la petita escala: l’habitatge. L’espai més personal i íntim que habitem, aquell lloc on només hi entra el cercle de persones més proper. En aquest cas concret potser s’haurien d’anomenar “NOhabitatge” ja que no s’adequa a la descripció oficial del terme.

[habitatge: m. [AQ] [LC] [AD] Casa, part de la casa o pis, apta per a habitar-hi]

 

Habitatges límit. Espais abandonats, sovint per circumstàncies desconegudes, on el pas del temps va deixant la seva petjada, però que transmeten la sensació q

En paral·lel a la seva praxi habitual com a fotògrafa per a ONG, Mariona Giner crea projectes de fotografia d’autor i multimèdia que se centren en la resiliència de la dona en situació de vulnerabilitat social. Ha projectat, exposat i publicat el seu treball en nombroses ocasions, entre elles al festival LOOP, al Palau Robert, i al Pati Llimona a Barcelona, així com a la Fundació Blanquerna a Madrid, al Festival PhotÓn de València, i a la Biennal Internacional de fotografia d’Olot.

Refugi és un treball fotogràfic que se centra en aquell lloc que les dones sense llar habiten i fan sèu; edificis abandonats, casetes en horts en desús, a sota d’un pont poc concorregut, llocs discrets. Fàcilment hi passem per davant sense ser conscients que aquella porta tancada, o aquell forat a la paret, té a darrere tota una família o grup de persones. Passada aquesta frontera, descobrim llocs sovint tractats amb molta cura, que proporcionin seguretat física i estiguin ben lluny de les mirades alienes. Refugi no és una mirada innocent, però. Ens posa en una posició incòmoda que ens obliga a revisar els nostres conceptes tendenciosos sobre el sensellarisme, i a mirar directament allò que,com a societat, volem amaga